Pilar Benejam i Arguimbau

Mestra, geògrafa i pedagoga

Nascuda a Ciutadella (Menorca 1937), el 1961 es graduà en Magisteri a l'Escola de les Illes Balears, el 1966 es llicencià en pedagogia i el 1972 en història a la Universitat de Barcelona. Membre de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, Va treballar a l'Escola Costa i Llobera i a l'Escola Talitha des dels anys 64 al 75. El curs 1971-72 va ser contractada per la UAB pel Departament de Geografia i per l'Escola de Magisteri. El 1985 es doctorà en pedagogia a dita Universitat amb una tesi doctoral sobre la formació del professorat , tema que ha seguit treballant al llarg de la seva llarga experiència. A partir del 1972 va ser catedràtica interina del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la UAB, catedràtica numerària d'escola universitària el 1986 i el 95 catedràtica d'universitat. Va tenir una participació molt activa en l'etapa constituent de la Universitat Autònoma de Barcelona i va donar suport com a firmant i representant de l'Escola de Mestres de Sant Cugat al Manifest de Bellaterra. Sòcia numerària de la Societat Catalana de Geografia i de Pedagogia i membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha participat en diverses comissions per a la reforma de la formació del professorat a Catalunya i a Espanya. És experta en temes de revisió de la programació escolar en ciències socials i ha assessorat les administracions públiques en referència a tot el cicle formatiu. Del 1994 al 98 va ser directora de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Va ser guardonada, entre altres, amb els premi Ramon Llull del 2003, el Premi Jaume Vicens Vives del 2004 i amb la Creu de Sant Jordi del 2004. També li han concedit el premi Catalunya d'Educació i el premi Emili Darder tots ells per una vida dedicada a la docència i a la formació del professorat. És, a més, doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i per la Universitat de les Illes Balears. És Filla Il·lustre de Ciutadella de Menorca i membre de La Orden Civil de Alfonso X el Sabio.

 

Sempre us heu interessat per tots els aspectes relacionats amb la renovació pedagògica i la innovació didàctica i en la introducció en la docència de les diferents propostes epistemològiques de la geografia. Què creieu que heu aportat a aquesta branca de vegades una mica menystinguda del currículum escolar?

Suposo que us referiu a la didàctica. Nascuda el 1937, vaig anar a escola en ple franquisme. Sempre he cregut que la formació del professorat era clau per a qualsevol reforma. Potser l'únic mèrit que tinc, que és un mèrit compartit amb els moviments de renovació pedagògica, és que van tenir clar que el primer que havíem de fer era retrobar el llegat de la millor tradició pedagògica de Catalunya, del que s'havia fet durant la República, estudiar-ho i aplicar-ho. L'epistemologia, com sabeu, va canviant la idea que es té sobre el coneixement i per tant calia aprendre del que s'havia fet durant la República, i no només contextualitzar-ho, sinó també millorar-ho en el que fos possible. La millora consistia sobretot a posar-ho al dia, perquè, mentre que nosaltres havíem tingut quaranta anys de franquisme, Europa havia anat fent camí.

La meva aportació a tot plegat ha estat creure que per ensenyar es necessita saber i saber fer, és a dir, es necessita conèixer un saber a fons i després es necessita ser un professional. Saber i saber fer. Quan jo vaig estudiar teníem l'assignatura de "geografía y su didáctica", "historia y su didáctica", i a això de "su didáctica" no hi arribàvem mai. El que em sembla que vam aportar és que tenint un coneixement i sabent actualitzar-ne l'epistemologia ens preguntàvem ¿com s'ha d'ensenyar?. Una cosa és fer avançar la ciència i l'altra és fer avançar els alumnes. La didàctica és fer avançar els alumnes a través de la ciència. Has de tenir ciència per poder ensenyar, però la didàctica és el que has de fer a la pràctica perquè els alumnes aprenguin educant-se. El que és important en educació no és fer novetats ni invents, sinó millorar el que ja hi ha, perquè ja hi ha molta cosa feta i molt bona. El que és més important és que el que creus, ho facis. Sempre he defensat una formació del professorat teòrica i pràctica, amb molta relació entre la teoria i la pràctica. És important que els alumnes vegin que el que dius és el que fas.

Com que he estudiat epistemologia, he vist com anaven canviant les escoles geogràfiques i les escoles de pensament. Cada manera d'entendre el coneixement ha promocionat un mètode. Primer, quan fèiem geografia regional, donàvem molta importància a l'observació, al treball de camp, a les excursions, a les sortides, a les entrevistes. Després, amb l'escola més teorètica i quantitativa , es va donar molta importància a la metodologia científica, fer una hipòtesi, buscar les variables, intentar demostrar aquest supòsit, etc. Després, s'ha donat moltíssima importància al pensament de l'alumne, a l'humanisme. Amb el marxisme hem après que les coses són intencionals, és a dir que, quan dones o acceptes una raó, cal pensar a qui afavoreix. En avançar la metodologia s'han avançat els diferents mètodes i considero que absolutament tots ens han aportat molt a la didàctica. Sempre defenso que tots els mètodes s'han d'aplicar perquè els alumnes aprenguin a pensar. Segons el coneixement, t'afavoreix més emprar un mètode o un altre, però no crec que l'únic mètode important, que ho és, sigui el de projectes.

A vegades crec que és importantíssim un mètode d'observació i altres vegades que és essencial fer una hipòtesi o fer un debat sobre un tema... Cada mètode s'ha de fer servir en el moment oportú i això fa que els alumnes vegin que hi ha moltes maneres d'arribar al coneixement i han d'estar oberts al fet que les coses van canviant, es van aportant noves preguntes i intentant trobar respostes procurant apropar-se tot el possible a la veritat. Quan jo els ensenyava, per exemple, el clima mediterrani, me'ls emportava al Garraf perquè hi veiessin com és la vegetació mediterrània: com s'adapta al clima, recollir les mostres, parlar-ne, veure com les plantes es defensen de la sequedat de l'estiu, veure si convindria plantar aquest tipus de plantes als jardins de les ciutats. En canvi altres vegades a classe sortia la pregunta:, per què les indústries se'n van de Barcelona? Per què es deslocalitzen? Aleshores anem a comprovar-ho i a intentar trobar respostes.

 

Vau ser directora del que inicialment era l'Escola de Mestres de Sant Cugat, que va ser fundada per Maria Rúbies (directora), Josep Pallach (director adjunt), Octavi Fullat, Marta Mata, Josep Grifoll, Josep Tarín i Rosa Gratacós, entre d'altres. Què recordeu d'aquest projecte iniciat en plena dictadura?

L'any 1970 va entrar en vigor la Llei General d'Educació, que es va fer en el tardo-franquisme, però quan ja es veia que les coses havien de canviar, perquè ja havíem entrat a Europa, no encara a la Unió Europea, però sí que s'havien obert les fronteres, havia acabat l'aïllament d'Espanya i calia que ens poséssim a l'alçada dels altres països amb els quals ens volíem integrar. Les escoles de mestres –quan jo vaig estudiar– eren de nivell inferior al batxillerat superior, de manera que hi entràvem als 14 anys amb el batxillerat bàsic o elemental i als 17 anys ja érem mestres. La llei d'educació nova de 1970 va ser molt valenta, perquè va posar les escoles de mestres al nivell de diplomatura universitària; per tant, aquests estudis es van integrar a la universitat. En integrar aquests estudis a la universitat, la UAB, que s'havia creat feia molt poc, va obrir a Barcelona una escola de mestres que va tenir de directors els que esmenteu. Al cap de molt poc, al segon any, es va crear la Facultat de Pedagogia i algunes persones van deixar l'escola de mestres per passar a la carrera de Pedagogia. La Maria Rúbies se'n va anar a Lleida, on també hi havia l'escola de mestres, en Pallach se'n va anar a Pedagogia, i la Marta Mata se'n va anar de nou a Rosa Sensat. Llavors em van telefonar, perquè jo hi havia organitzat les pràctiques, i em van demanar que em fes càrrec de l'escola fins que vingués el nou director. Me'n vaig fer càrrec durant vuit anys. Jo era la directora sobre el paper, però la realitat és que va ser una feina d'equip. Sempre he cregut que la feina d'educació es fa en equip, tot es decidia col·lectivament. He de dir que encara defenso ara aquell model d'escola de mestres. Volíem que fos una escola universitària, és a dir, de nivell universitari. Els mestres, per ensenyar, necessiten saber, necessiten coneixement. Però, al mateix temps, havia de ser una escola professional, perquè, com ja he dit, els mestres han de saber i han de saber fer. És molt important la relació entre la teoria pedagògica i la pràctica pedagògica. Volíem una escola democràtica, tot i que encara estàvem en ple tardofranquisme, que, de fet, era fantàstic, perquè ningú gosava dir que no a res. En aquells moments es van poder fer les coses més innovadores; a l'escola de mestres vam canviar el pla d'estudis, hi havia catorze assignatures en cada curs, que es van convertir en cinc; en resum, es va poder fer l'escola que volíem: universitària, professional, democràtica i catalana. Tot ho fèiem en català, tot i que ja sabeu que el català estava prohibit. Com que no ens pagaven els mestres de català, perquè l'assignatura no estava en el currículum, vam trobar un empresari, una gran persona, que era de Sabadell i que pagava el professorat de català. Així, vam fer una escola universitària quant a nivell, molt professional amb molta pràctica, democràtica perquè era un projecte comú, i catalana, perquè érem conscients que en aquell moment en què es feia tot l'ensenyament en castellà, havíem d'introduir-hi el català. Ara crec que quan s'acaba l'escolaritat s'han de dominar els dos idiomes, i per això la immersió és una gran eina, indispensable. I no vam tenir mai cap problema; de vegades em pregunto com és que no soc a la presó amb cadena perpètua... La dreta no s'atrevia a dir res, perquè veia que les coses estaven a punt de canviar i l'esquerra encara no tenia poder, però era molt activa a la universitat. Teníem certa protecció dels rectors. Un rector de la UAB em va dir una vegada: "Feu el que convingui, però no cal que m'ho expliquis."

 

Heu estat docent tant en centres de secundària com en centres universitaris de formació de professorat. Creieu que l'actual formació del professorat s'adequa al que després trobaran a les aules? Com veieu l'evolució de la formació?

Nosaltres, a l'Escola de Mestres de la UAB, el primer que vam fer va ser escollir el professorat. El primer any eren cinquanta alumnes, el segon any eren tres-cents, el tercer any eren cinc-cents. Vam buscar el professorat entre els mestres, o sigui, gent llicenciada que exercia de mestre o de professor de secundària. Gent que sabia i que sabia fer. Aquest és el tipus de professors que necessita una escola de mestres. L'èxit de l'escola va raure en l'equip; molta gent de l'equip eren membres de moviments de renovació pedagògica. D'aquesta manera vam poder ajuntar la teoria i la pràctica, perquè era gent preparada per fer-ho. I ens ho van deixar fer, i això que alguns no eren llicenciats i gairebé ningú no tenia feta la tesi doctoral. Però tots eren bons professionals i això va ser l'èxit de l'escola.

En canvi ara, per ser professor de mestres, tenim un problema enorme, perquè resulta que per ser professor a la universitat s'exigeix a tothom que tingui tesi doctoral i publicacions en revistes d'impacte, i si poden ser en anglès, millor. Creieu que un mestre que es dedica de debò a ser mestre té temps per fer la tesi doctoral? I, a més, per a què serveixen aquestes tesis doctorals sobre formació del professorat, si encara no tenen cap problema important per investigar?. Per fer formació de mestres, necessites tenir un bagatge de formació i després et planteges preguntes importants i les respons fent una investigació que pot ser una tesi doctoral. Jo la vaig fer l'any 1985 i havia entrat a la universitat el 1972. Ara demanen unes coses que fan que hagin de formar mestres gent que no ha estat mai a l'escola, i això és una pena. Jo soc molt atrevida, fa poc vaig escriure al ministre d'Universitats per dir-li el que havia de fer, i no m'ha contestat, és clar. Jo li deia que, més que tesi doctoral, els mestres que tenen una bona formació, una llicenciatura i una bona pràctica docent, almenys de cinc anys, el que haurien de presentar és una memòria de la seva experiència docent, que expliquin el que han fet, que ho argumentin i li donin fonament. Aquesta memòria pràctica hauria de ser equivalent a una tesi doctoral. Això no vol dir que després no facin una tesi i que no publiquin en revistes d'impacte, però que els ho demanin d'entrada no té sentit, perquè un mestre no publica en revistes d'impacte en anglès, sinó que publica en revistes que ajuden els mestres a ser millors. Les revistes d'impacte, que són molt poques, algunes molt interessants, només les llegeix un determinat públic, un públic que se cita l'un a l'altre i que, en molts casos, no coneixen l'escola. Penso que el Col·legi de Llicenciats hauria d'insistir en això, perquè no pot ser que entrin a formar mestres gent que desconeix la professió per a la qual formen. És una cosa irracional. Sempre dic que els mestres de debò s'haurien de rebel·lar contra aquesta situació.

Les lleis que s'han fet en democràcia, que són vuit, no han solucionat el tema de la qualitat del professorat, sinó que han donat una mica d'importància i categoria a l'educació. Primer eren escoles de mestres, després va ser una diplomatura universitària i ara és una llicenciatura. Per tant, han anat donant rellevància als estudis, però és només una rellevància acadèmica, no professional ni professionalitzadora. Quan vam començar a la UAB teníem al costat els de medicina, que també volien una carrera universitària professional; ells se'n van sortir i nosaltres no. Després, en democràcia, van començar a sortir lleis i més lleis i normes i exigències per poder entrar a ser professor, i la nostra Escola ja no va ser possible. Però tenim la bellesa del record: allò va funcionar.

 

Quines són les dificultats essencials d'ensenyar ciències socials a l'educació obligatòria? Què aporta aquesta disciplina a la formació de les persones?

Per formar mestres s'ha de saber i s'ha de saber fer. La universitat actualment té un sistema enfocat en l'especialització. Tu entres a Història i només fas història, o a Geografia i només fas geografia. En canvi, no hi ha aquells cursos comuns que teníem i que et donaven una visió general de les humanitats. I val a dir que les humanitats es relacionen totes.

Com que la universitat està tan atomitzada i especialitzada en un camp, si realment hi aprofundeixes, et trobes també amb les altres disciplines. Si mires el món des de la teva matèria –com que està tan relacionada amb les altres–, en definitiva, trobes totes les humanitats.

Ja saps que soc professora de Geografia i, a través de la geografia, he fet formació de professorat. La geografia estudia un paisatge, que té una part física, que afavoreix unes coses i en dificulta unes altres: perquè hi ha un riu o no hi és, o hi ha unes muntanyes o no hi són. Això correspon a la part física. Però dins d'aquest marc, hi viu una societat amb una economia, una sociologia, una cultura, etc. I aquesta societat canvia amb el temps. I amb el temps canvia també el paisatge. Mira la diferència que hi ha entre el Pirineu de fa quaranta anys i el Pirineu actual, amb pistes d'esquí.

La societat canvia el medi. I l'espai i el temps no es poden separar. I tampoc l'estudi de la societat i la seva cultura. Per tant, quan faig geografia, faig ciències socials. Però és evident que no pots saber de tot amb profunditat. Però mires el món des de la teva matèria i intentes fer lligams i obrir finestres. La vida és molt llarga i diuen que els nostres alumnes viuran cent anys. Per tant, tenen cent anys per aprendre el que no saben.

Actualment el professorat de secundària fa un postgrau per formar-se com a professors. Aquest postgrau l'havíem demanat des de l'any setanta. És un postgrau per ser professor de secundària de socials, però si un professor ha fet Geografia, es considera que li falta la part d'història, la part d'art, de sociologia, etc. I vinga a posar crèdits de matèries!. Penso que quan una persona ha estudiat cinc anys de carrera, ja aprendrà el que necessita. Ja sap com buscar una bibliografia; ja sap com buscar un bon curs. Al posar en aquest postgrau tants crèdits de continguts s'ha deixat molt poc espai a la psicopedagogia i a la didàctica. I, sobretot, poquíssim espai a les pràctiques. No hi ha finançament per fer unes bones pràctiques i molts estudiants van a l'escola que trien i no és segur que realment aprenguin i que tingui relació la teoria amb la pràctica. Tenim el postgrau, però no és com el que volíem: no és com els metges, que tenen el MIR. Això seria indispensable: una estada a l'escola i una reflexió sobre la pràctica. Hi ha coses per les quals hem lluitat molt, però que, quan les aconseguim, ens les desfan. Ho perverteixen.

La Universitat considera que la investigació és molt important, les publicacions també, però no considera que cada carrera professional té les seves exigències. Qui té tesis doctorals i publica a les revistes d'impacte, però no coneix l'escola, no valorarà les pràctiques. Com més professors entren com a docents en aquestes condicions, més difícil serà renovar la formació inicial dels docents. Val a dir que, per sort, sempre hi ha excepcions! Jo ja soc molt gran, però vosaltres agafareu el testimoni i fareu el camí que nosaltres no hem sabut o no hem pogut completar. Soc una persona esperançada. Perquè, si no tenim esperança, no podem ensenyar

 

De vegades us referiu a la relació entre les ciències socials i la filosofia. Ens en podríeu fer cinc cèntims?

M'ha agradat sempre la filosofia. Evidentment hi ha una relació entre l'epistemologia i la filosofia. La filosofia de vegades ha defensat l'empirisme; altres vegades el racionalisme, de vegades, el postmodernisme. He intentat seguir la història de la filosofia, que està molt lligada a la història de l'epistemologia, perquè també estudia què és el coneixement. ¿Es neix amb unes capacitats que es van desenvolupant (i la racionalitat és el més important)? ¿O el més important és l'experiència o la societat on vius? He trobat tots els problemes importants de la pedagogia i de la didàctica plantejats en la filosofia. La humanitat es fa les mateixes preguntes.

Penso que, actualment, Lev Vigotski –que era del camp de l'ensenyament, però també de la filosofia–, finalment ens ha ofert una bona resposta. Vigotski diu que el coneixement és un producte social i una interpretació personal. La societat ha construït el coneixement al llarg del temps i és aquest coneixement el que hem d'estudiar i comprendre. Però, al mateix temps, Vigotski diu que cada persona veu el coneixement a la seva manera, ho considera o ho interpreta segons la societat on viu, les seves experiències prèvies, el que sap o el que desitja. En filosofia i epistemologia aquesta aportació ens ha enriquit molt la didàctica. Cal saber i comprendre com són les coses o els problemes, analitzar les variables que intervenen, les raons que les expliquen i veure que totes no valen el mateix i finalment, considerar les possibles alternatives. Al mateix temps cal treballar en equip, dialogar, comunicar el que es va construint, per veure les diverses interpretacions que es van fent per tal de corregir, completar i enriquir el coneixement de tots i cada un dels alumnes. El professor ha de saber –perquè la ciència és una construcció social–, però també ha de conèixer l'alumne i tota la seva problemàtica. El coneixement, el diàleg i l'alternativa. Ho veig tot tan lligat!

Sempre els dic als alumnes que es gaudeix estudiant perquè tot es relaciona: poder unir el que diuen els uns i el que diuen els altres; i trobar-hi una connexió. Com més llegim, més veiem el que no sabem. Viure és tenir capacitat d'aprendre. Cada dia s'aprèn: jo de filosofia en sé poc, però m'agrada.

 

Amb la situació de la pandèmia actual, hem vist una mena de "revolució" de les noves tecnologies. Encara poden revolucionar molt més el món de l'ensenyament?

Jo soc un desastre amb les noves tecnologies, perquè em costa molt; ja soc gran. Però trobo que és una eina fantàstica com ho han sigut tantes altres, com tenir llibres en el seu moment. La tecnologia ens ha facilitat moltes coses, però no supleix de cap manera el contacte amb la persona. Els alumnes aprenen molt més de com tu ets que del que dius: com els tractes, com els escoltes, com et mous, com expliques, com t'hi apropes, com els ajudes quan no se'n surten. D'allò que expliques al final se n'obliden, però queda l'exemple de la persona.